es va quedar tant sense paraules quan va veure que l'altre no parava de saber a la perfecció el com de fer les coses. coses y coses. fer y fer. si no recordo malament, ell va fer un cop d'ull a les seves sabates, mitjons, la vora dels pantalons, el cinturó, els punys de la camisa, els botons i el coll al descobert. després intentà sortir corrent de la sala. però portes, porticons, finestres, balcons, escletxes només existien en el seu imaginari. es tocava els dits, entrellaçant-los, fregant-se les mans, ungles, arronsava el nas, es col.locava bé el serrell i no podia parar de mirar al que es bellugava. al que suposadament tenia les idees clares i senceres. el que ningú no sabia, era que l'altre amagava angoixa i el fer era el seu embolcall.